KOSOVO

El cas de la disgregació de Iugoslàvia hauria de servir de més que il·lustratiu exemple per a tots aquells despistats que, tan estúpida com no sé si benintencionadament, intenten minorar el perill de les tendències secessionistes a Espanya, emparant-se en un fre a les mateixes per part de la Unió Europea. Diu esta gent, amb la ufana solemnitat de qui creu enunciar una obvietat: “En una Europa cada vez más unida, no hay lugar para los pequeños países resultantes de procesos independentistas en el seno de los Estados actuales; no tiene sentido la separación cuando la tendencia es la integración…”

Tal llanda és el pragmàtic obstacle discursiu dels panolis útils d'un secessionisme, que, paradoxalment, alimenta les seues esperances en el càlid recer que Europa i, més concretament, Alemanya, autèntica i única regidora del procés europeu, brinda a totes aquelles tendències que, emparades en la tan germànica política de la llengua, el folklore o la cultura, soscaven les nacions polítiques actualment existents, i que arribarien, en el límit, a destruir aquells Estats que amenacen l’hegemonia continental alemanya. Dissipa tot dubte respecte d'això, per descomptat no de manera casual, pels ideòlegs constitucionalistes europeus, set decennis després, del projecte del règim nazi de la “Europa dels Pobles”, present ara com a matriu ideològica en el naixent procés constitucional de la construcció europea.

En relació al paradigmàtic cas de Iugoslàvia, convé recordar com va ser Alemanya el primer Estat europeu que, abonant la creació d'una nació ètnica en els seus termes més purs, reconeix unilateralment, en 1991, la independència de Croàcia, tractant de realçar el vell ortograma polític de creació de Croàcia, proclamat este pel moviment ètnic i feixista Upstachi, ferventment recolzat pel règim nazi en els anys trenta i en la Segona Guerra Mundial.

No ha d'oblidar-se, com, en un primer moment, va ser el poder diplomàtic de la Unió Europea l'encarregat de la promoció, durant de la dècada dels noranta, de la total i completa disgregació d'un Estat, el iugoslau, que podia considerar-se com a paradigma de nació política, immers, per descomptat, en la dialèctica pròpia entre les tendències centrífugues de grups ètnics secessionistes, agrupats baix relacions d'unitat sinalògiques, i la pròpia pervivència de l'Estat com a totalitat isomèrica de subjectes polítics; arribant-se al punt, en el cas de la secessió de la Kosovo, província sèrbia, de la directa intervenció del poder operatiu de la capa cortical , amb l'objectiu últim de la creació d'un Estat sobre l'acrònica reivindicació d'una nació ètnica.

En resum, i de cara al que en major grau ens concernix, el caràcter referencial del cas iugoslau respecte a les tendències secessionistes a Espanya és prou clar com perquè qualsevol polític amb un mínim de cervell. Es cuide prou de caure en la simplista temptació de recomanar “més Europa” , quan no han estat capaços d'estar a l'alçada que es demana en un conflicte com aquest. No recolçant la independència d'un poble, que es mereixedor de la seua pròpia sobirania, i que el mateix dret internacional regula el dret d'autodeterminació dels pobles.
Què hi ha por? Hi tant que hi ha, però és això més Europa, és això el benestar dels pobles, de les identitats. La regulació serà llarga dura, l’adequació també. I les formes, si ben bé, no han estat les adequades per part de països aliens al tema, però com en tot fet de índole internacional sempre està el mateix de sempre posant el nas.