Nostalgia d'una altra vida...

Aquell día ens disposavem a agarrar el ferrocarril en la parada de sempre, Bellaterra. Dani i jo discutiem com sempre de la forma d’actuar dels partits polítics de Catalunya. Ell un aferrim i seré militant de Convergencia i jo sempre pactant amb el diable fos el tema que fos. Aquell dia ell estava emprenyat i jo pareixia que estiguès en la lluna, cosa que l’emprenyava més.
Al pujar a aquella vagoneta em vaig sentir observada, molt observada. Fins i tot el Dani em digué: Cullons aquell paio no et treu l’ull de damunt que el coneixes? No em sonava aquella cos però si entenia aquella mirada.
Al baixar a la parada de sempre, plaça Catalunya, aquell xic corregué escales amunt, el Dani i jo com sempre poc a poc anàvem per les escales mecàniques, nosaltres no enteniem aquell estrés de tan bona hora. Ens vam acomiadar just a l’inici de les rambles i quedarem per a la tornada.
Tots els matins feiem el mateix camí i totes les dies pensava el mateix, m’encantàven les rambles al matí quan els quiosquers enllistaven la parada, els drapaires repregaven la seua casa movil i Barcelona deia bon dia!
A l’entrar a la feina l’ambient em deia que seria un dia dur. Encara no havia posat un peu al despatx ja tenia a la co-tutora de crit en crit, això m’emprenyava moltíssim, li vaig respondre, vaig engegar l’ordinador, vaig encerdre el walkman a tota marxa i vaig començar la rutina diaria fins el migdia quan vaig marxar.
A l’arribar a plaça Catalunya, mentre esperva al Dani m’agrada observar que aquell era un lloc de quedada habitual per tothom, sempre veies gent que esperava algu. Arrel dels mesos que vam passar allà em vaig fer amiga del quiosquer un home andalús que parlava català i d’una ideologia molt nacionalista. Tots els dies parlavem de les notícies i discutíem i rèiem i ens cridàvem. Cada dia tenia més ganes d’eixir abans de la feina per parlar amb aquell home. Quan arrivaba el Dani ens despediem i jo revinculava la conversa amb el Dani, que es posava mal de sentir dir vajanades deia ell. Reiem tota la estona, reiem de la gent que pujava a la vagoneta, especulàvem sobre aquells sers que no coneixíem de res, erem feliços de tornada a casa.
Avui això ja no ho tinc, ja no passejo per les rambles de bon hora, ni els diumenges, ni agafo el ferrocarril mirant l’estrés de la gent de Barcelona, ni converso amb el llibreter, ni recordo el somriure del Dani, ni m’emprenyo amb la meua co-tutora. Ara tots els matins agafe el cotxe, arrive a l’UJI em coloque dins del despatx de 9 a 14 i torne a casa. Ara ja no hi ha converses sobre política més que a algun bloc. De vegades enyoro massa la meua vida a Barcelona.